Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc!

La cultura no s’atura. Malhaja lo cavall negre, benhaja lo cavall blanc! Meravellós, ser espectador i partícip de la construcció d’una tarda de cançons.

El mestre Roger Mas a l’escenari posant en equilibri funambulesc cada una de les peces escollides pel concert, mentre per les cametes de l’escenari anaven baixant i pujant versos i de les bambolines brullaven les notes dins un pentagrama tel·lúric. El teló de fons mostrava els rostres desdibuixats dels grans poetes Verdaguer, Maragall, Segarra, Maria Mercè Marçal i les notes d’una cobla inexistent anaven omplint l’escenari d’una embriagada foscor. L’obra comença amb la simplicitat del mestre, assegut entre caixes de fusta generadores de flors i la companyia d’una guitarra repenjada sobre una tangent que travessa l’espai escènic.

Neix la paraula, surt del llibre de les anotacions i es vesteix de sons per inundar tot l’espai. La sala on som és plena de figuretes assegudes i ordenades mil·limètricament dins els espais negres que amb els blancs conformen el terra. Res és casual, tot es harmònic. El pas inexorable del temps arrodonirà dins l’espai el ritme precís per pair la poesia versada.

Com diu el Brossa, al final d’un vers: No hi ha mans brutes si la salut penja per dins; les ungles cauen en diumenge,i fuig la barba, i viure val la pena.