No podem tornar a la normalitat, perquè la normalitat era el problema
D’un dia per l’altre vam tancar l’entitat i vam aturar tota l’activitat sociocultural. La primera temptació va ser adaptar els actes en format online.
“Però qualsevol aprenentatge sempre és una qüestió de context. Cal rebaixar expectatives i recordar que qualsevol aprenentatge implica un entorn social que ara ha tancat les portes. Com podem fer del confinament un context per una experiència compartida del món i no per una experiència totalment privada.” Marina Garcès
I aquest context, aquest espai comú- l’entitat, les places i els carrers- és el que ara se’ns nega per una situació d’emergència. Vivim el confinament en solitud o amb els familiars més directes. Ens quedem a casa per solidaritat i per responsabilitat. Per no col·lapsar més el sistema sanitari públic que sempre hem defensat i que ara aplaudim des dels balcons. Depenem dels treballadors i treballadores que cada dia van a fer llargues jornades als hospitals, CAPs, residències, CRAEs… per cuidar-nos, per cuidar a les persones més vulnerables, infants, gent gran, malalts… I ho fan en condicions precàries i amb una tensió brutal, fruit de la situació d’emergència, però també d’un intent de privatització de la sanitat i una precarització del tercer sector que s’ha donat en els últims anys.
“El virus ha sacsejat en part un pilar que sustentava l’acció política dels estats, també l’espanyol, i que deia i diu que l’economia, la de les grans empreses, no es pot aturar sota cap circumstància. Una premissa que xoca de valent amb el sentit comú fins al punt que, vint dies després de la declaració d’estat d’alarma, el debat sobre què s’atura i què no encara està sobre la taula, perquè la salut encara no és l’única prioritat.” Lluc Salellas
Ens havíem arribat a creure que les empreses no es poden aturar, que només hi ha una economia possible, la del capital, que el canvi climàtic és inevitable, que per viure necessitem consumir moltes coses, que per ser feliços hem de viure grans experiències, que la gent gran, la que no és productiva, l’hem d’apartar, que cada u s’ha de cuidar a si mateix, que no necessitem dels altres per viure… Però ara més que mai, ens adonem que la vida és comunitat, que allò personal és comú, que som éssers socials i les nostres necessitats són les mateixes que la resta del món.
“Percepció confinada, és com si el passat quedés lluny i el futur gairebé ni es veiés. Atrapats en el present i en l’antinarcòtic de les dades traumàtiques insondables: 2.335 persones mortes, entre elles 511 avis i àvies morts en residències, 450.000 a l’atur i 571.363 afectades per ERTOs.” David Fernàndez
Malgrat el confinament, la por i l’aïllament social, la solidaritat s’imposa quan el teixit social és fort. L’Entitat Ger, juntament amb altres entitats del municipi, hem impulsat la Xarxa de Suport Mutu i més de 65 persones ja en formen part. I segueix creixent. Cosirem mascaretes i bates, i farem el que calgui, però no ho farem envà, tenim memòria i quan tot això passi, no oblidarem. Tornarem amb més força, exigirem responsabilitats i lluitarem per provocar un canvi, un canvi profund en el sistema per fer-lo més just i igualitari.
“Ningú sap encara què provocarà aquesta crisi. Però, com tants altres desastres, aquest ha revelat com estem d’interrelacionats, fins a quin punt depenem de la feina i la bona voluntat dels altres i estem immersos en sistemes socials, ecològics i econòmics, i fins a quin punt la prevenció o la supervivència davant d’una cosa que ens afecta d’una manera tan personal i profunda com una malaltia depèn de les nostres decisions col·lectives i les dels nostres líders.” Rebecca Solnit.
Cada u ho viu com pot, algunes persones ho viuen com una oportunitat, altres com una guerra, o segons el dia i el moment. Però tenim clar que no podem tornar a la normalitat, perquè la normalitat era el problema, volem transformar la realitat per posar la vida al centre.
“Recuperar-nos és seguir vivint sense reproduir el que ens ha portat fins aquí. En sabrem? O voldrem oblidar de cop tot el que hem patit? No hem de dramatitzar, però tampoc oblidar. Si no, no haurem après res.” Marina Garcés
