Homicidi o assassinat. Activitats de tardor 2020

Qui està deixant morir la cultura?
La cultura com a bé comú, és un dret social?
No fer allò que ens fa humans o fer-ho diferent?

Que la cultura no té preu és una afirmació que moltes vegades s’utilitza per descriure que està per sobre d’una valoració purament material. O que, és tanta la seva importància, que no la podem quantificar com una simple escala de valor mercantil.

(mal)Vivim en un sistema econòmic, social i polític que ha posat valor monetari a qualsevol part o activitat de la nostra societat. I la lluita contra els contagis i el virus de la Covid-19 no ha deixat a la cultura ni tan sols malvendre’s al millor postor. És l’únic sector, -al costat dels treballs de cures, treballs domèstics invisibles, la venda ambulant, etc-. que no ha pogut ni començar de nou després de mesos d’un confinament general. De fet, igual com els drets socials (la capacitat de protesta i mobilització), tampoc ha pogut recompondre’s després de l’experiència dels confinaments. En contraposició, el que si que s’ha tornat a activar, i són practiques que violenten drets socials com el dret a l’habitatge o el dret d’asil i refugi, són els desnonaments i les devolucions en calent. És com si al sistema i a les administracions ja els anés bé la congelació de tots aquests drets.I pel que sembla no hi ha pressa en poder retornar a la situació d’abans mig any després. La cultura com a dret i els drets en general.

Com diu Urusla Le Guin a la novel.la Els Desposseïts, el poder és una cosa inherent a qualsevol centre.”La cultura de base, aquesta que és iniciativa de la ciutadania que es vol lliure i independent , que no busca el benefici ni pensa en les persones com a usuaris ni clients. Aquesta cultura popular ha maldat tota la vida a la perifèria. Amagada i a refugi dels escenaris de moda i els decorats dels grans festivals. Ha estat al marge del poder i fugint de l’espai oficial.

La cultura com a bé comú, com a bé social, és necessària tant en moments de confinament com d’alliberament. Hem hagut de passar mesos sense activitat cultural per entendre que l’accés a la cultura és un bé de primera necessitat. No un últim esglaó a la piràmide
de Maslow.

Si fent un exercici de responsabilitat social, vam autoconfinar-nos a casa, també ens cal ser capaces de decidir com podem i volem tenir un accés col.lectiu i segur a la cultura, a l’experiència cultural. La presa de decisions, l’espai on es prenen les decisions que ens afecten, no s’han de prendre en despatxos tancats i allunyats de la gent. Igual que la cultura, la presa de decisions cal fer-la dins les nostres comunitats, ha d’estar a prop de la gent i poder fer-ho entre tots pel bé i el progrés social dels pobles.

Crim? Homicidi? No siguem còmplices